M’agradaria compartir amb tots vosaltres una experiència que vaig viure fa 4 anys. Us posaré en situació. Des de els 5 anys he jugat a l’A.E.Prat, l’equip del meu poble. Fins aquest any que he tingut que deixar el futbol per l’ incompatibilitat horària amb l’ universitat.
Per a mi el futbol ha estat la meva passió, on desconnectava i hem trobava amb els meus amics. Sé que molts no entendreu això que dic, però tots aquells que han jugat a futbol segur que coincideixen en que el futbol és una filosofia de vida.
 |
| Celebració del títol |
Als 15 anys quan era cadet el club va decidir anar durant la Setmana Santa a un torneig que es realitzava a Marina D’or. Aquell viatge, l’estança als apartaments, les festes... bé i el futbol també, és clar. De la nostra categoria per par del Prat participàvem dos equips, on teòricament l’altre equip era el favorit. Durant el viatge d’anada alguns jugadors de l’altre equip ens va menysprear, això ens va motivar per lluitar fins al final.
Vam anar superant fases mentre l’altre equip a la primera de canvi es va quedar a l’estacada. Va arribar el dia de la final, era el moment de mostrar a aquella directiva que estaven molt equivocats. Ho vam fer. Vam guanyar 4-2 a un equip de Castelló i vam mostrar que el sentiment potablava és capaç de tot.
He escollit aquesta experiència perquè durant aquesta etapa de la meva vida vaig tenir a l’entrenador que em va marcar, David Manzano. Un entrenador jove que va arribar i em va fer tornar a confiar en mi mateix amb el qual vaig establir una bona relació d’amistat. Dins del món del futbol, com a la vida tenir confiança és la clau per seguir endavant.
Aquí us deixo un vídeo que ens va fer l’entrenador, en el qual em veureu una mica més jove i amb unes botes taronges llampant. Espero que us agradi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario