Benvolguts i benvolgudes ‘blogueros’, aquí finalitza el meu primer dossier d’aprenentatge. Espero que hagis estat profitós per a vosaltres i he de dir que seguiré utilitzant aquest blog explicant experiències amb un contingut d’aprenentatge.
Durant aquest temps he tingut algunes dificultats però honestament crec que les he superat prou bé, he compartit amb vosaltres experiències que he tingut que m’han proporcionat algun tipus d’aprenentatge, experiències viscudes durant el transcurs del meu primer semestre a la universitat...
La meva intenció al començar aquest dossier d’aprenentatge era que totes aquelles persones que miressin aquest blog poguessin enriquir-se gràcies als meus modestos consells que he tret de les meves experiències.
Segueixo esperant-vos peraquí! Gràcies a tots aquells que heu visitat el meu blog.Per concloure aquest dossier d'aprenentatge no sabia com fer-ho, així que us deixaré aquest vídeo que ha marcat el fi d'una etapa de la meva vida.
Quan vaig acabar la temporada 2009/2010 em va cridar el coordinador del meu club, A.E.Prat, per parlar amb mi. Sincerament no tenia ni idea del que volia. Vaig arribar al despatx i em va oferir ser entrenador, un dels meus objectius a llarg termini.
Davant una oferta ‘aplostofant’ econòmicament de 100€/mes per 24 hores mensuals, per entrenar a un equip prebenjamí. No tenia por als nens però com conec aquest món sabia que havia de guanyar-me als pares, que per altra part és molt difícil. Vaig tenir sort i em va tocar un grup de pares joves i comprensius.
El primer dia d’entrenament anava perdut, els nens no m’entenien i jo tampoc els entenia. Vaig arribar a casa bastant fotut. Vaig decidir oblidar-me i al dia següent ja pensaria com trobar la solució. Va arribar el dia del segon entrenament, vaig entrar decidit, sense dubtes i amb tot l’entrenament planificat. Tot va anar perfecte. Aleshores només calia esperar recollir els fruits al dia següent al primer partit. Vam començar malament perquè era el seu primer partit, els pares els cridaven per fer fotos... però els nens van saber reaccionar i finalment vam guanyar.
L’any va ser difícil perquè el meu equip estava format per nens de 5-6 anys i normalment jugàvem contra nens de 7-8 anys. Els pares ho van prendre amb bon humor, l’única manera que hi havia. Els nens em van donar una lliçó: sabien que no podien guanyar, però per aquest motiu no ho deixarien d’intentar. Vam guanyar algun partit, fins i tot el altres equips ens felicitaven per la lluita que donàvem.
Al final de la temporada vam fer un sopar. Vaig parlar de diversos temes amb pares i nens, on vaig detectar que alguna cosa hauria fet bé per la simpatia que em mostraven tots i les seves felicitacions, fins i tot em van regalar roba i una carta on participaven tots els pares i nens.
Aquest estiu aquest somni ha estat interromput per un altre somni que actualment realitzo, preparar-me per ser mestre. Aquesta experiència que vaig tenir l’any passat m’ha ajudat a madurar de manera ràpida i a entendre que un nen simplement és un nen.
La setmana passada vaig exposar conjuntament amb la meva companya Maria la nostra actualitat educativa. Aquesta tracta d’un tema d’actualitat: pares i alumnes amenacen i fan xantatge als professors si no els aproven.
Investigant sobre aquest tema vaig saber que hi havia un organisme de Defensor del Professor, tot el treball que hi ha darrere d’aquest, que el problema al contrari del que pensa la societat està a Primària i Infantil més que en Secundària... L’article parlava de l’autoritat del mestre, no concebuda com antigament, sinó per la responsabilitat que té.
Vam comentar la notícia i vam estar d’acord del canvi de la concepció del mestre en els últims anys i hem de treballar per revertir la situació, ja que tots hem de posar el nostre granet de sorra.
Acaba el primer semestre de la nostra carrera, encara queda molt per arribar al final però hi ha una cosa que mai oblidaré: el meu primer Seminari.
Quan vaig arribar a la primera classe no sabia ben bé que faríem i només coneixia una mica al meu company Bernat. Estava perdut. Poc a poc ens hem anat coneixent i desprès d’unes primeres classes molt dures i esgotadores impulsades pel nostre tutor Miquel Àngel Prats hem anat creant uns lligams molt fors, com diria el mestre Toshiro Kanamori.
En aquest temps hem analitzat l’actualitat educativa, parlat de la professió de mestre (no de professor), hem parlat de les nostres preocupacions, llegit llibres educatius, aprendre a parlar en públic...
He de dir que ha estat una gran experiència perquè som persones molt diferents i això ens ha enriquit molt. Participarem en diversos seminaris però aquest mai l’oblidarem, serà com el nostre primer amor. Una experiència inobidable.
jueves, 15 de diciembre de 2011
Fent memòria he recordat un dels meus primers contactes amb el món educatiu, el qual va ser a la Fundació Salut Alta de Badalona, durant el curs de Primer de Batxillerat.
L’escola ens va imposar aquest voluntariat, la realitat, no em feia gràcia arribar tots els dijous a les 10 de la nit a casa. Anàvem tots els dijous de 2 hores per la tarda a aquest centre social que acollia a nens de Primària i Secundària. Al barri dominava la immigració i una situació social conflictiva.
El primer dia en el transcurs de la parada de metro al centre ja vam veure quin tipus de nois ens trobaríem. Un company i jo vam anar a la classe de cicle superior de Primària i a l’arribar l’educadora social ens va advertir que el primer dia era clau no cedir davant dels xantatges dels nens. Quasi tots els nens eren immigrants amb problemes de català i els pocs nens d’aquí també tenien aquest problema.
Poc a poc ens vam anar apropant als nens i vam veure totels problemes que duien a la seva ‘motxilla’, problemes a l’escola, família...
He de dir que va ser una experiència molt profitosa ja que en aquell moment ja tenia en ment fer estudis universitaris d’Educació Primària. També vaig veure de ben a prop com l’entorn intervé en la manera de ser dels nens i sobretot vaig veure com defenien el grup per sobre de tot.
Durant la setmana SAE vam tenir el plaer de poder escoltar a Àngel Castiñeira i aquests apunts que deixo aquí son les valoracions que vaig treure de la conferència.
La conferència realitzada pel doctor Àngel Castiñeira ha tractat el tema del lideratge en l’àmbit educatiu des de diferents perspectives, per saber exactament quin és el paper d’un líder, en aquest cas dins el món de l’educació.
Per començar Castiñeira parla de les tasques que tindrem quan exercim de mestres, les quals són ensenyar, gestionar, dirigir i sobretot li ha donat una especial importància a la tasca de liderar.
Tot seguit parla de la identitat professional. Qui som? On veiem que el director es l’additiu pel motor que ha d’aconseguir fer funcionar tota la maquinària de l’escola. El doctor recalca que el director no ha de patir un canvi d’identitat professional, ja que no és un més de l’equip. En moltes ocasions succeeix que el director pateix el síndrome del ‘corasón partío’, entre la docència i la gestió.
Àngel Castiñeira també fa referència a un treball quefa amb directors en actiu, que consisteix en l’auto percepció que tenen aquests directors sobre el seu treball, que utilitzant metàfores es veuen com un bomber, un entrepà, un filtre, un matalàs... I tot això ho han de fer amb pocs recursos, utilitzant la metàfora dels bous, els quals van fent el seu treball lentament.
Per altra part Castiñeira es nega a parlar de lideratge si veiem que el paper del director és exclusivament el d’apagafocs, el qual fa accions a curt termini, impulsives, d’urgències i amb una acceleració improductiva. La seva opinió és que el paper del director ha de ser el d’un constructor de catedrals, on el director pren decisions a llarg termini, és capaç d’anticipar-se, amb una visió i projecte educatius, una acció reflexiva i amb una estabilitat econòmica.
El lideratge és una acció intensa, breu i fragmentada que genera estrés i addicció. Un procés on hi ha un líder al servei de l’equip (seguidors) per arribar a un propòsit. Hem de tenir present que liderem en un context determinat.
Àngel Castiñeira ens parla de la diferència entre un gestor i un líder, que sovint les confonem.
El gestor és aquell que planifica, organitza, coordina... En canvi el líder formula propòsits per saber cap a on anar, impulsa el canvi, revisa els valors... Podríem dir que el que dirigeix és el cap (organització)i el que lidera és el cor (motivació).
Des de l’inici del curs a l’assignatura de COED el mestre Francesc Garreta ens ha insistit en la importància del conte, la llegenda... en la imaginació dels infants.
Un dels aspectes en els que ha insistit ha estat en que hem de saber narrar el conte, no és la llista de la compra. Hem de posar diferents veus als personatges, interactuar amb els nens, utilitzar objectes perfer més creïble el conte... però tot això deixant espai al nen perquè pugui imaginar, crear la seva pròpia història. En aquesta societat la figura del ‘contacontes’ cada cop és més dèbil i com a mestres hem de omplir aquesta funció vital per als nens.Per finalitzar ens va dir una cosa que hem va sorprendre: el conte no té com a finalitat un aprenentatge.
Fa uns dies veient un programa d’humor tractaven aquest tema i el compartiré amb vosaltres. Veiem com no hem de narar un conte.
Fa uns dies vam veure la pel·lícula ‘La lengua de las mariposas’ dirigida per José Luis Cuerda l’any 1999. La pel·lícula té dos eixos fonamentals: el moment polític de l’època, la fi de la Segona República, i el paper de l’educador.
El que em toca analitzar amb més profunditat és el paper de l’educador, interpretat per Fernando Fernan-Gómez. Veiem un mestre amb valors i principis, no pega als nens, qsegueix els seus ideals... un mestre no habitual per a l’època en que transcorre el film. Acull a un nen que degut a una malaltia entra a l’escola als 8 anys i amb aquest gest provoca l’acollida per la resta de companys desprès d’un primer dia difícil per a aquest nen, Moncho.
Referent al moment polític, el film el reflexa molt bé. On tots aquells que eren simpatitzants a la Segona República quan es produeix l’alçament militar veuen les seves vides alterades i el poble a partir d’aquell moment viurà amb por.
Aquesta pel·lícula m’ha agradat perquè tracta un moment polític interessant i dins d’aquest context trobem la figura d’un mestre avançat al seu temps. L’única cosa que no em va agradar va ser un principi massa lent, que et serveix per situar-te però es fa avorrit.
M’agradaria compartir amb tots vosaltres una experiència que vaig viure fa 4 anys. Us posaré en situació. Des de els 5 anys he jugat a l’A.E.Prat, l’equip del meu poble. Fins aquest any que he tingut que deixar el futbol per l’ incompatibilitat horària amb l’ universitat.
Per a mi el futbol ha estat la meva passió, on desconnectava i hem trobava amb els meus amics. Sé que molts no entendreu això que dic, però tots aquells que han jugat a futbol segur que coincideixen en que el futbol és una filosofia de vida.
Celebració del títol
Als 15 anys quan era cadet el club va decidir anar durant la Setmana Santa a un torneig que es realitzava a Marina D’or.Aquell viatge, l’estança als apartaments, les festes... bé i el futbol també, és clar. De la nostra categoria per par del Prat participàvem dos equips, on teòricament l’altre equip era el favorit. Durant el viatge d’anada alguns jugadors de l’altre equip ens va menysprear, això ens va motivar per lluitar fins al final.
Vam anar superant fases mentre l’altre equip a la primera de canvi es va quedar a l’estacada. Va arribar el dia de la final, era el moment de mostrar a aquella directiva que estaven molt equivocats. Ho vam fer. Vam guanyar 4-2 a un equip de Castelló i vam mostrar que el sentiment potablava és capaç de tot.
He escollit aquesta experiència perquè durant aquesta etapa de la meva vida vaig tenir a l’entrenador que em va marcar, David Manzano. Un entrenador jove que va arribar i em va fer tornar a confiar en mi mateix amb el qual vaig establir una bona relació d’amistat. Dins del món del futbol, com a la vida tenir confiança és la clau per seguir endavant.
Aquí us deixo un vídeo que ens va fer l’entrenador, en el qual em veureu una mica més jove i amb unes botes taronges llampant. Espero que us agradi.
Aquest passat dilluns vam exposar el nostre treball del Mòdul Societat, Família i Escola amb la professora Cèlia Rosich, mitjançant un debat.
El que és el treball ha estat difícil de fer perquè som un grup de 8 persones, i sempre és difícil compaginar horaris, personalitats...Però he de dir que hem reaccionat a temps per fer un bon treball i per aprendre com hem de treballar en grup.
El treball tractava el tema de les TIC, un tema important d’actualitat que cal tractar per veure els seus ponts fort i els seus punts a millorar.
La setmana abans ens vam assabentar que ens tocava defensar les TIC, això em va agradar. El dissabte anterior al debat vam quedar tot el grup per saber com atacar a l’altre grup i com cobrir les parts més dèbils que havíem de defensar.
Arribava l’hora de la veritat, el debat. Vaig començar participant des del principi i això em va donar confiança, he de dir a aquells alumnes que encara no hagin fet el debat, que participin al principi, aquesta és la clau.
Personalment estic satisfet de com va anar el debat i pel que fa al grup estic molt content de tenir-los de companys i poder aprofitar aquests treballs per enriquir els nostres coneixements i la nostra relació personal.
Durant la setmana SAE vaig anar durant dos dies al CEIP Vaixell Burriac, de Vilassar de Mar. La nit d’abans haig de reconèixer que estava nerviós per dos motius: eren les meves primeres pràctiques i tenia por de dormir-me, ja que m’aixecava a les 6 del matí.
Vaig arribar a l’estació de Vilassar de Mar, on havia quedat amb la Blanca, la meva padrina. A l’ arribar a l’escola em va sorprendre que sabent que només anava 2 dies em van tractar com a un més. Vaig arribar a la classe de Primer de Primària, amb la senyora Pilar, la tutora. Els nens em tenien por, no sé si per la barba o perquè però el cas és que em tenien por.
Durant el primer dia em vaig limitar a observar i anar ajudant a aquells nens que em reclamaven la seva atenció. Desprès de la classe del matí vaig assistir a la coordinació de cicle, va ser bastant tranquil·la. El millor arribava a l’hora de dinar, on menjava molt bé i parlàvem tots sobre l’estat actual de l món educatiu: administració, alumnes, universitat... Em vaig divertir molt per la tarda a la classe de Plàstica, on vam treballar els colors mitjançant un quadre de Matisse. Vaig tornar mort a casa desprès de 13 hores molt intenses.
El segon dia va ser diferent. Només arribar tots els nens em van venir a saludar, preguntar-me com estava, quan m’aniria... En aquell moment vaig pensar que en el meu primer dia de pràctiques no ho hauria fet tan malament. La senyora Pilar em tenia preparada una sorpresa, em va deixar dur la classe durant15 minuts. Al principi em vaig bloquejar, passat aquest moment crec que em vaig sortir prou bé. Quan acabaren les classes del matí vaig poder assistir al claustre de professors. Em vaig adonar de la dificultat que té el director per dirigir una escola: problemes amb l’administració, professors, infraestructures... Per la tarda van fer música on practicaven algunes nadales, això em va fer recordar quan jo estava en el seu lloc.
Aquesta experiència ha estat molt profitosa, ja que he pogut tenir un contacte amb la realitat del veritable treball de ser mestre.
